| Racconto |
| Estaa del quarantacinch (miracol a Vignaa?) Vignaa l’era in fèsta, per i sò fioeu che tornaven a cà da la guèrra, purtròpp minga tucc gh’aveven avuu sta fortuna. Quei mòrt eren tanti, chì sul front russo, chì su quèll african, chì su quèll grècch, chì in camp de concentrament inGermania ò in Polònia, ma adèss gh’era minga temp de pensà a lor, bisognava festeggià i redus che rivaven in treno a la stazion. El sindich l’era lì, sul primm binari con la soa fassa tricolor, la banda la sonava di marcètt alegher, el curaa l’era pront anca lù. Quasi tutt el paes l’era lì a spettà, i anzian e i pussee giovin, i bagai; i alter quei de mèzz eren tucc partii per la guérra, in paes gh’eren restaa domà vègg, dònn e fioeu. All’improvvisa on fremitt l’ha scòss la gent che spettava, in lontananza se vedeva el treno, che rivava pian pianòtt, la banda la se missa a sonà con pussee vigoria, el sindich s’è giustaa la fassa, el curaa s’è miss a pòst la sòcca e la gent la slongava el còll per vedè mej. Poeu el treno s’è fermaa cont on gran stridor de freni, i pòrt s’hinn dervii e dal predellin hinn salta giò i vòtt redus, eren on poo frastronaa dal longh viagg e se spettaven nò tutta sta gent. Ona vòlta a tèrra hann sentii l’abbrasc caloros di parent, di amis, de tutt el paes ch’el saludava i sò fioeu rivaa a cò dòpo tanti ann, finii el discors del sindic e del curaa, finalment gh’hann poduu mètt pee in cà soa. Ma i fèst eren minga finii, per domènega, dersètt de giugn, l’era prevista ona gran fèsta, in la piazza del paes l’era stada montada on’enòrme balera. Inscì Vignaa se preparava a festeggià la fin de la guèrra ed i sò fioeu ch’eren tornaa, la domènega l’era cominciada cont ona mèssa solènne in la gèsa dedicada a Sant’Ambroeus, ma tutti spettaven con trepidazion el gran ball che se saria tegnuu la sera.Anca l’Attilio el spettava con gran voeuja, l’era vun di vòtt redus, prima de partì per el front l’andava tutt’i sabet sera a ballà e lera anca on gran ballerin tant ch’el ciamaven el Fred Astaire de la bassa. Finalment a ghè rivaa la fatidica sera, la banda l’era in pompa magna e la piazza l’era gremida fin all’inverosimil, tutt’i tavolin eren occupaa, sòtta on ciel trapontaa de stèll. L’Attilio el s’è buttaa subitt in la mischia, l’era on poo ruggin, ma dopo on quai ball l’ha cominciaa a dà spettacol con tutt’i sò pirolètt e giravòlt, l’era ancamò el Fred Astaire de la bassa. Tutt’i tosann voreven ballà insema a lù, l’era el pussee bèll, alt, mòro, fin da prima l’era consideraa vun di fioeu pussee bei, faseven la coa, se metteven in fila pur de fà on ball con l’Attilio. L’era dree divertiss de matt, l’aveva per on moment dimenticaa tutt’i disgrazzi de la guerra, pensava domà a balà, ma ad on tratt ghe borlaa i oeugg su ona tosa che l’aveva minga notaa prima, l’era lì in pee in prima fila, bèlla de toeu el fiaa, bionda quèll biond color del mel cont i oeugg celèst come el mar nel mes de magg. Finii el ball, intanta che l’orchestra la se riposava on’attimin, ghe se avvicina, ghe sorrid e l’invida per el prossim gir: - Bonasera signorina me ciami Attilio, Attilio Speroni e lee come la se ciama? - Bonasera mì me ciami Agnes, Agnes Vitali. - Podi invidala per on ball? - Volentera. Dopo de chè se butten in pista e comincien a ballà, l’era la tosa pussee bèlla che l’avèss mai vist e la volteggiava tra i sò brasc con la leggerèzza d’ona sciorètta. Pussee el temp passava, pussee diventaven affiataa e la pista l’era tutta per lor, i alter ballerin s’eren ritiraa per lassagh tutti el spazzi e batteven i man per scandì el ritmo de la musica; che bèll spettacol vedei pirolettà, sembraven tutt duu nassuu per ballà e ballaven come se gh’avèssen semper ballaa insema. Lù la stringeva al sò stòmegh cont orgòli, se stimava tutt, el rappresentava la felicità fada persòna, saveva de vègh l’invidia de tutt’i òmen present a la festa; ògni tant la guardava in di oeugg, lee le ricambiava cont on sorris che voreva dì tanti ròbb, voreva dì tuttscòss. In del sò coeur sentiva gemò de vorègh ben, la ghe pareva come on’angioll, el sò angioll, sentiva el calor del sò còrp attravers el legger vestii, l’era on calor al quale l’era più abituaa, l’aveva passa tròpp temp al front e se ricordava pù come l’era el calor d’ona dòna. Dopo on para d’or continuaven ancamò a ballà, l’er quasi mezzanòtt eren on poo stracch, ma se leggeva la felicità in di oeugg de tutt duu, mai aveven passaa ona serada inscì bèlla, mai aveven sentii el coeur batt inscì fòrt, l’era nassuu on noeuv grand amor. Ma all’improvvis el ciel s’è risc’ciaraa l’ha cominciaa a lusnà e tronà, ona lusnada e ona tronada dree l’altra, l’era dree preparass vun de quei temporai che te raccomandi, la gent l’ha cominciaa a scappà, on fuggi guggi vers cà, l’Attilio el ciappa sòtta brascètt l’Agnes e scappen via anca lor: - Doe te stee de cà? - Visin a San Pedrin, compagnom, gh’hoo paura di temporai. Comincen a corr, intanta che l’acqua la ven giò che Dio la manda, gh’hann faa pòcc pass e in gemò tutt masaraa, lee la comincia a barbelà dal frègg, lù le string e vist che la gh’ha la pèll d’òca ghe mètt in su i spall la soa giacchètta, corren, corren pussee fòrt che poden, se tegnen semper man in di man, lee la gh’ha i sò bei cavei biond tutt bagnaa e i vestii tutt incollaa al còrp. Se fermen on attim sòtta ona pianta per tirà on poo el fiaa e lù ghe dis: - Soo nanca quanti ann te ghee. - Vint, son del quindes. Poeu tacchen anmò a corr, ma quand riven visin al cimiteri s’ciòppa el finimond, tronad e lusnad che non te disi, lù l’incespica, el ciappa ona scarpusciada e el va longh tirent giò in terrà, el lassa per on moment la man de lee, poeu on fulmin el borla giò lì visin, l’è on ciccin intronaa, quando se riprend lee la gh’è pù, doe diavol l’è andada? L’era chì adèss, el comincia a ciamala: - Agnes! Agnes! el vosa me on disperaa, continua a ciamala e cercala: - Agnes! Agnes!… ma lee la ghè pù. - Ma come l’è possibil.El va avanti per soo nò quanto temp, ma l’è tutti inutil, l’è sparida. Con nel coeur on gran magon el torna vers cà, ghe domanda a tutti quei che l’incontra se l’aveven vista, se aveven notaa la soa Agnes, ma nissun saveva dagh notizzi, nissun l’aveva vista. Poeu el va vers cà, comincia a vègh on poo de frègg, l’è tutt masaraa, l’è in manega de camisa, la soa giacchètta ghe l’aveva adòss lee, rivaa a cà se sbatt in sul lètt, ma el rièss minga a ciappà sògn, continoa a pensà a lee, la soa dolza Agnes, a tutt quèll che s’eren dii. - Me saroo sbagliaa, gh’avaroo capii mal, la m’ha dii che la gh’aveva vint’ann e che l’è nassuda nel quindèss, ma se la fudèss nassuda nel quindèss i ann sarien trenta, ma nò l’è tròppa giovina, la dimostra nò pussee de vint’ann, s’eri talment agitaa tutt ciappaa da la soa bellèzza che sont andaa in confusion. L’era talment stracch che se indormenta, la mattina quand el se desseda tutt sudaa per la nòtt tutta agitada, continoa a pensà a quèll angiol biond, a quei oeugg color del mar, el capiss de vesses innamoraa. - La stava a San Pedrin inscì la m’ha dii. Via de corsa vers San Pedrin, peou San Pedrin in quatter cà, faroo nò fadiga a trovala, rivaa a la prima cà, l’incontra on vegètt: - El me scusa scior l’è tant ch’el sta de cà chì a San Pedrin? - Son nassuu chì. - El savaria dimm doe sta de cà la famiglia Vitali per piasè? - Chì gh’è nissunVitali. - L’è sicur? - Marcanaggia sèmm quatter gatt, ghe ne nò de Vitali. - Mi cerchi ona tosa bionda de nòmm Agnes. - O capii gh’era ona famiglia Vitali, ma l’è tant temp che s’hinn trasferii, saran des ann più ò men, gh’aveven ona tosa se ricordi ben, alta, bèlla, ma la memoria la me fa on quai scherz. - Quei che cerchi mì dovarien vèss ancamò chì. - De Vitali gh’eren domà lor se ricordi ben, hinn andaa via dopo la disgrazia. - Quale disgrazia? - Me ricordi che gh’aveven pers on fioeu. Dopo avè cercaa in chì pòcch cà, senza nissun risultaa, mèst el torna vers Vignaa. Giunt in del pressi del cimiteri, come se on quaicòss l’è ciamava l’ha sentii el bisògn d’andà denter, el girava tra i tomb, fin quand l’ha notaa ona tomba bèlla nètta pusee in ordin di alter cont i fior fresch che pareven miss lì da pòcch minutt, rivaa visin l’ha spalancaa i oeugg, lì poggiada su la cros la soa giacchètta, la pareva lavada e stirada, come l’era mai possibil. Sollevada la giacca l’ha sgranaa tant d’oeugg, l’era a bocca averta, sòtta, gh’era la fotografia, ghe credeva minga, l’era impossibil, gh’era la foto de la soa Agnes. - Sarà ona gemèlla l’è tròpp somigliant. El varda la lapid: Agnes Vitali 28Maggio 1915 - 17Giugno 1935; la gh’aveva pròppi vint’ann. Stordii e sbalordii s’envia vers la pòrta del cimiteri, riessiva minga a capì con chì l’aveva ballaa la sera prima, poeu prima d’endà feoura se vòlta a guardagh ancamò, quei present sarien pront a giurà che la tosa su la fotografia gh’avaria sorris. Ma forse gh’aveven minga vist ben, chissà… Libera interpretazion d’ona stòria vera, realment accaduta, forse… Renato Colombo Inizio |