Racconto di paese
L’affresch
On dì, on poo de temp indree, son vegnuu a conoscenza d’ona veggia stòria, succeduda chì a Vignaa tanti ann fà, stòria che mì adèss ve voeuri contà, inscì come l’hann contada a mì.
Serom a la fin di ann quaranta, la guèrra l’era finida da pòcch, el prevòst Don Luis Marcòra el voreva mètt on poo a pòst el Gesioeu, inscì chi in paes ciamen la gesètta de San Bias o de San Ròcch, a gh’hoo mai ben capii la faccenda di duu nòmm.
On dì el ciappa sù e va in comun a parlà cont el sindich, el sig. Aldo Manzon per vedè s’el podeva vegnigh on ciccin incontra, ma se la parròcchia l’era minga tròppa in grana figuremes el comun, de danee nanca l’ombra, la guèrra l’aveva sugaa sù tutt i pòcch risòrs. El sindich dispiasuu de minga podè aiutall, gh’è fa però ona promèssa, l’avaria vist se podeva mandagh on quai operari per dà ona rinfrescada al Gesioeu, bastava ona man de pittura, per tirà via el vonc ch’el sera accumulaa sù i mur.
Ma nissun voreva andà a laorà per poeu vèss pagaa con duu did in dì oeugg, fin quand vun di ultim operari ch’el comun l’aveva ciappaa a laorà el se dichiaraa disponibil, anca in cambi d’on bèll nigottin d’òr. L’era on fioeu giovin, alt, biond, con duu oeugg celèst e ona bèlla barba, l’era nò del paes el vegniva dal Friuli el gh’aveva anca on zio pret, forse per quèst l’era dispòst a fà el laÙ per nient.
Ona sera el se presenta in canònica per vedè e per podè fà on pian de laÙ, el prevòst le pòrta lì al Gesioeu, dopo avè dervii la pòrta a fadiga per via de la serradura on poo ruggina, l’accompagna denter, i mur eren pròppi sporch, tutt scrostaa e pien de magg d’umidità.
Lù el da on’oggiada in gir e ghe dis:
- Basta pòcch, ona bèlla scrostada, on poo de stucch e on ciccin de pittura.
- Se t’el diset tì che basta pòcch a mì par ch’el laÙ l’è nò pròppi inscì pòcch.
- Ma nò Don Luis, ch’el se preoccupa minga, gh’è pensi mì, basta laorà cont entusiasmo e bòna volontà che quand se laora a sta manera se sent nanca la fadiga.
- Mha sarà come te diset tì, ma mì hoo vist ben pòcchi operari laorà cont entusiasmo e bòna volontà e, i hoo semper sentii lamentass per la fadiga.
- El vedarà l’è come disi mì, faroo anca a svelt.
- Sarà, a bon cunt finii el lavorà se mettarèmm d’accòrd, poeu se te fà piasee, vist che te see inscì indepertì a la sera te pòdet mangià con mì in parròcchia, gh’hoo minga tant, ma la mia perpetua cont el pòcch che la gh’ha la fà miracol a gh’hoo ancamò de capì se l’è ona strega ò ona maga te vedaree.
- Don Luis mì m’accontenti d’on tòcch de pan e ona crosta de formagg, podi minga perd temp m’arrangiroo, ghe sont abituaa.
- Come te preferisset, me se te dovessess cambià idea, te saree semper el benvegnuu.
- Grazie, ma ghe ne saraa minga de bisògn.
El dì dopo, finii el laÙ se presenta al Gesioeu con tutt l’occorrent per podè comincià, ona carrioeula, pennei, calcina, spatol, vernis e on bèll fratazz noeuv che gh’aveven regalaa i so collega, se sentiven on ciccin in colpa per avèll lassaa in deperlù.
Ma l’era mej inscì, preferiva laorà soll, el laorava pussee a svelt e podeva fà come voreva senza nissun tra i pee.
Tutt i ser finii el laÙ, l’andava al Gesioeu senza perd nanca on’attimm e se metteva sòtta de gran lèna, finii de scrostà tutt i mur, dopo avei ben stuccaa, el tacca a sbiancà.
Dopo ona settimana de gran sudaa, el Gesioeu l’era nètt e bèll come mai l’era staa a memòria d’òmen, Don Luis l’era tutt content, mai l’aveva vist inscì splendent.
- Bravo Giusèpp, te faa on gran bèll laÙ, son pròppi soddisfaa, bravo te seet in gamba.
- Ma nò a l’è domà el me mestee, ghe voeur nient.
- Sarà, ma quei che laoren ben hinn pròppi pòcch, ti te see vun di quei, bravo.
- Doman, vegni chì, ghe doo anmò on’oggiada e porti via la mia ròba.
- Fa come te voeuret, come se te fusset a cà toa, poeu ven de mì che se metterèmm d’accòrd.
- Ghe nient de mettes d’accòrd, sèmm a pòst inscì, l’hoo faa pròppi volentera.
- Te see on gran bravo fioeu.
- Sarà che gh’hoo on zio pret, quindi sont abituaa a laorà per la Gesa, vorarà dì ch’el disaraa ona preghiera per mì.
- Quest senz’alter, ghe mancaria, l’è il minim che podi fà.
El dì dopo Giusèpp el va lì a la gesètta, ona vòlta andaa denter resta a bocca vèrta, tutt i paret eren a pòst tranne voeuna, quèlla a la sinistra dell’altar che se troeuva in ona niccia, la tintura l’era colada, come se la se fudèss staccada, la paret l’era tutta maggiada la pareva umida, el riessiva minga a capì se diavol l’era succèss.
El guarda, el rigurda, el tocca, ma el mur l’è succ l’è nò bagnaa, probabilment sarà staa
umid quand l’aveva sbiancaa, naturalment el se perd minga d’anim, rascia via tutta la tintura ghe daa ona bèlla rasada e stuccada e le lassa lì a sugà.
El dì apprèss el va a vardà e la paret l’era bèlla succia, el tira foeura i sò arnes e ghe da anmò ona pitturada e per vèss pussee sicur ghe ne da on para, poeu tutt soddisfaa vist che pareva tutt a pòst el va a cà, ma per sicurezza el lassa lì tutt el sò material.
Sorpresa di sorpres, la sera dopo quand el va a vedè, quèlla paret l’è anmò tutta maggiada, la calcina la par colada el mur par bagnaa, stupii el tucca el mur, ma l’è succ, se “lontana on para de pass per guardà la paret da lontan, ghe par fin chè i magg gh’abbien formaa on disegn”.
- Ma va l’è la mia immaginazion, però riessi minga a capì.
El va a ciamà el curaa e ghe conta su la stòria.
- Quèlla l’è la paret espòsta a nòrd, quindi l’è anca la pussee umida e frèggia, sarà per sto motiv che fa fadiga a taccà.
- Sarà, ma mì son minga tròpp convint l’è la prima vòlta che me capita ona ròba del gener.
- Fasèmm ona proeuva la lassom sugà ben ben prima de dagh anmò ona mann.
Inscì el Giusèpp el fa, anzi per vèss pussee sicur ghe mètt davanti ona stuètta elettrica per fà sugà mej.
La sera apprèss, el mur l’era pròppi bèll succ, de bòna lèna el comincia a pitturà, ghe da voeuna, dò, trè mann, poeu per vèss pussee sicur ghe dà anca la quarta, on poo stracch pianta lì e’l va a riposaa, ma el passa ona nòtt tutta agitada, continoa a pensà a quèlla paret che la par quasi stregada, el fa anca di brutt sògn.
La mattina prima d’andà al laÙ el passa dal Gesioeu per vèss sicur che tutt sia in ordin, ma come el va denter ved che la sòlita paret l’è ancamò tutta maggiada.
- Come pò vèss possibil ?, cossa diavol succed ?, riessi pròppi nò a capì.
El va dal prevòst e ghe conta sù quèll che gh’è capitaa quèlla mattina.
- Che strano come se podarà fa?.
- Gh’hoo pròppi minga idea, ghe sarà nò on quai malefizzi, ona quai stregoneria?.
- Dill nanca per schèrz, bisògna minga cred a chì ròbb.
- Sarà ma mì troeuvi minga spiegazion plausibil.
- A gh’è spiegazion per tutt te vedaree, poeu ghe ridarèmm a sora.
- Sperèmm ch’el sia me ’l dis lù, ma adèss gh’èmm de trovà la soluzion, gh’è pensaroo a sora.
El dì dopo, vist che l’era domenega, el va al Gesioeu e se mètt lì settaa giò davanti a la paret maledètta, la guarda, la riguarda ghe tira minga via i oeugg de dòss, gh’ha anca di sensazion on poo strani i magg sul mur ghe paren on disegn.
S’avvicina a la paret, le tocca, poeu prova a piccagh a sora, per vedè se gh’era on quaisòss de strani, intanta ch’el piccava cont el manigh de la cazzoeula in on pont par che sòtta sia voeui, picca e ripicca sì in quèll pont el son l’era divers, pareva pròppi voeui.
- Se foo ?. Se domanda.
- Che la vaga come la voeur.
Ciappa su martèll e scalpèll e comincia a tirà via tutta la part superficial del mur, saveva nanca lù el perchÈ, ma sentiva che doveva fall come se quaivun o quaicòss ghe l’ordinava.
Man man che procedeva l’era pervas d’ona fòrza noeuva, laorava con gran truscia, el sentiva come on gran calor, piccava ona martellada dree a l’altra, fin quand sotta on para de ghei l’ha cominciaa a vedè on quaicòss come on dipint, on’affrèsch.
L’era minga tròpp nitid chissà i ann ch’el gh’aveva, l’era tutt scolorii, tirada via tutta la part se sora l’ha cominciaa ad andà pussee adasi con gran precauzion, cont on pennèll succ faseva giò la polver, finii gh’aveva lì davanti ai oeugg on’affresch ch’el rappresentava la Resurrezion del Signor, el pianta lì e via de corsa a ciamà don Luis.
- Don Luis, don Luis, ch’el vegna subitt gh’hoo quaicòss de faggh vedè.
- Se gh’è ? se te trovaa d’inscì important ?.
- Don Luis s’immagina nò se hoo trovaa, on’affrèsch.
- On’affresch ?.
Rivaa al Gesioeu e andaa denter don Luis el resta lì a bocca verta, l’affresch l’era davanti ai sò oeugg, scolorii, sbiadii, cont i facc che se vedeven quasi poo, ma se intavvedeven i sagom, on poo de color e la scèna de la Resurrezion.
- Che bèll, ò ch’emozion.
- Disevi mì che gh’era sòtta on quaicòss, l’è on miracol.
- Dai Giusèpp dì nò bestèmm, gh’è nissun miracol.
- E la pittura che se taccava nò ?.
- Lassa stà i miracol adèss pensèmm a restauraa sto bellissim affrèsch.
- Scior curaa s’el voeur gh’el metti a pòst mì.
- Guarda che ghe voeur on’artista, on pittor de quei vera.
- Scior prevòst l’è nò per indoramm, ma mì son verament brao.
- Va ben vedarèmm soo che te seet in gamba, ghe pensaroo.
Per on quai dì don Luis gh’ha pensaa, appena podeva l’andava al Gesioeu per rimirà el so affrèsch, ghe pareva semper pussee bèll, gh’aveva ona quai somiglianza con quèll che gh’era a la Cappellètta del Lazzaret se somigliaven gh’aveven avuu probabilment la stèssa man.
Se vedeven, sebben on poo sbiadii, anmò i color original, domà la faccia del Signor l’era scolorida del tutt, s’intravvedeva appena el contorna, menter tutt el rèst l’era quasi perfètt.
Anca Giusèpp l’andava a vedèll, ògni moment liber l’era lì a rimirà la soa scoperta, de nòtt le sognava e s’immaginava de vèss lù a restaurall, sentiva e saveva de podè faghela, l’era tròpp ciappaa da quèll’affrèsch, gh’aveva come ona fissazion, gh’è pensava semper, ògni moment del dì e de la nòtt.
Poeu on dì senza di gnent a nissun el comincia a laoragh a dree, pian pianin, ma cont ona gran passion, s’era anca procuraa tutt el material a sò spes, gh’aveva spenduu ben duu stipendi, ma sentiva nel sò coeur che doveva fall a qualsiasi cost.
Gh’ha laoraa tutta ona nòtt e l’aveva faa on gran bèll mestee, la mattina al spuntà del sÙ l’era in contemplazion quand ghe capita lì el prevòst, don Luis.
- Ma te see staa tì a fà sto gran bèll laÙ ?
- Si don Luis ch’el me scusa son staa mì, ma s’el voeur pianti lì subitt.
- Ma nò ghe mancaria te faa on laorà meraviglios, savevi nò che te seret inscì bravo.
- L’è stada ona sorpresa anca per mì, ma me son sentii on quaicòss denter come se quaivun guidava la mia man.
- E daghela con stì idei, te see bravo e basta on ver artista, continoa pur.
Don Luis l’era inscì content che l’ha mandaa a ciama quei de la soraintendenza ai bei art, anca lor hinn restaa meravigliaa dal laÙ del Giusèpp, mai aveven vist on restaor faa come quèst, l’era verament perfètt.
Dì dopo dì, ora dopo ora l’affresch chiappava l’original splendor, l’era quasi finii, ghe mancava domà la faccia del Signor, quèlla l’aveva lassada per ultimm.
La vos la s’era sparpaiada, vegniven a vedèll da lontan e tutti restaven estasiaa davanti a quèll capp d’òpera, Giusèpp l’aveva anca ricevuu alter offèrt de restaur, ma lù gh’aveva in ment domà queschì, voreva finill el pussee prèst possibil, ma s’era on poo topiccaa su la faccia del Signor.
L’affrèsch l’era ormai finii, mancava domà el vis del Signor, Don Luis l’era content me ona Pasqua, anca per via di offert che faseven tutti stì visitator, ma tutta la gent spettava la fin del laorà, ormai mancava pòcch, l’era question de or, poeu se saria poduu rimirall in tutt el sò original splendor, anzi forse l’era, se possibil, pussee bèll de prima.
Ona mattina molto prèst, Giusèpp sera recaa al Gesioeu con l’intenzion de finì, l’era lì intent che le studiava, quand ghe sembrà de vedè ona lus che la splendeva denter l’affrèsch, i personagg pareven animaa, pareven vera i Angioll, la Maria de Magdala, i Centurion, el sÙ el pareva cald e lusent, come se la scèna la fuss pròppi vera e che la se svolgèss lì sòtta i sò oeugg.
Se stupiss, se stropiccia i oeugg incedul de quèll ch’el ved, se dis che probabilment l’è on poo de strachèzza, ma i figur paren quasi ch’el ciamen, che ghe disen d’andà denter, lì insema a lor.
Ona forza de sora de la natura, le sping vers el dipint, le ruzza contra el mur, Giusèpp cerca de resist se oppònn con tutti i sò forz, ma contra quèlla energia pò faggh nagòtt, se sent schiscià adòss al mur, se sent perduu, ghe manca el respir, comincia a perd i sens, ma all’improvvisa ghe passa la paura l’è mai staa inscì ben con quèlla lus che gh’avvòlg tutt el còrp.
In vers mezzdì quand Don Luis el va a vedè lì al Gesioeu se ferma de colp el laorà l’è finii, bèll, bellissim, straordinari, on ver capp d’opera, l’è inscì perfètt che par nò on quader, la par ona scèna vera, paren ver i Angioll, par vera Maria de Magdala, paren vera i Centurion, ma soratutt par vera el Signor, par pròppi ch’el vola vers el Paradis.
El vis de Gesù l’è sorrident i oeugg paren moeuvès el Sacro Coeur par quasi de vedèll a batt, Don Luis el gh’ha nanca on ciccin de fiaa, l’è tròpp meravigliaa, el cerca Giusèpp per complimentass, ma Giusèpp gh’è nò, le cerca de chì e de là, ma el par sparii, el cerchen in tutt el paes, riessen minga a trovall, continuen a cercall per dì e settimann inutilment.
- Chissà in doe diavol s’è casciaa, forse l’è andaa via per minga vèss pagaa, stupidòtt,
l’ha faa el vis del Signor somigliant a lù, i oeugg i cavei la barba, poeu l’è sparii, và a capì.
Nissun però s’accorgeva che quand on quaivun s’avvicinava a l’affrèsch la faccia del Signor la se animava, la sorrideva, i oeugg lanciaven bontà e i mann daven la benedizion, Don Luis l’aveva capii subit d’on quaicòss de strano, ma ghe pareva impossibil, ma và diseva semper, tutt ball.
Ma appenna podeva l’andava al Gesioeu e se metteva, quand l’era in deperlù, a parlà con l’affrèsch, quei pòcch che hann poduu vedè la scèna de nascòst, hinn pront a giurà che Gesù ghe rispondeva.
Da quei dì nissun l’ha pu sevee nient del Giusèpp, chì diseva che l’era tornaa al sò paes nel Friuli, chi ch’el s’era sposaa e miss su cà, chì che l’era emigraa in America, domà Don Luis saveva con precision in doe l’era, denter l’affrèsch, lì al Gesioeu.

Hoo contà stà stòria come l’hoo sentida, hoo cercaa de contavela senza giontà e omètt nient se non on ciccin de fantasia; speri che a comincià da incoeu la gent la vaga on poo pussee de spèss in Gesa lì al Gesioeu, poeu a la Cappellètta del Lazarètt se pò vedè l’affrèsch che l’ha ispiraa stà stòria.
Renato Colombo

Inizio